Estic feliç i orgullos d’estar amb tu. De ser i voler ser i lluitar per ser un bon amic teu. L’esforç val la pena. Val molt la pena. Pensó que dones massa pel poc que nosaltres et donem. És només però perquè tu ets el millor. No perquè no vulguem no fer-ho bé. No. ets el millor. Això es tot.
Fa uns anys, pocs, ens trucàvem molt. Ara el Barça ens ha apropat. Ara cada matí ens veiem. Quan tu arribes alguns ja hi som. Amb la cadencia dels teus passos i el soroll inconfusible de les teves sabates italianes cares, ja sé que ets tu. Ets tu qui travessa el petit passadís que condueix als meus papers i ordinador. No cal que aixequi la vista per saber qui arriba. Sé que ets tu. I, no podria ser d’una altra manera, la fem petar. Em coneixes ja tant, que saps que un dia t’hi estàs molta estona i un altre te’n vas al minut, saps quan necessito un “Hola, Pep”, “Fins després, Pep”, i saps quan em pertoca un “Això no Pep, això no toca”.
Només tu saps el moment i el que em convé. S’ha de ser únic, especial, i jo sóc l’afortunat.
No sé si els àngels existeixen i, si hi són, si serveixen d’alguna cosa. I molt menys si són àngels de la guarda. Però si hi són, em sembla que tu ets un d’ells. El teletext i tu em vareu salvarl.
Si no recordó malament, devia ser un diumenge a la tarda. Jo a Santpedor i tu a la teva Pescara italiana. Passant la tarda, com tantes altres estirats al sofà després de dinar. Fent cops de cap al coixí del sofà, els nostres petits voltant per allà, rellegint els dominicals dels diaris del dia, i de tant en tant, agafant el comandament a distancia amb una mà i amb l’altra…millor no dir on era. De sobte a Santpedor, m’arriba, hi entra, una trucada teva. Després del seu <<Pronto Manuel>>, m’expliques que al teu teletext italià surt una noticia que diu que han esbrinat alguna sobre els casos de dopatge, o substàncies psicotròpiques, com vulgueu, de les quals m’havien culpatibilitzat durant set anys. Set anys que insistia a dir que simplement jo no havia fet res de dolent. Diràs que no vas fer res. Diràs que vas ser tu, tu , tu, tu, tu, i el teu advocat que van fer la feina. I potser si que va ser així. Però el primer día que em van dir: “Tu ets dolent”, tu vas venir a fer-me companyia, i la gent que li passen aquestes coses no les obliden, i tu i el teu beneït atzar, van primer el botó del teletext i em van portar el camí a seguir per esbrinar que després de 7 anys diguessin que no “era dolent”. Que era bona gent. Sí, va ser l’atzar. Cert que va ser ell, però tu creies en mi, vas creure en mi, i per això vaig tenir sort. Me la van regalar. Benvinguda.
Aquest atzar és el regal, el títol més gran que com a esportista he assolit mai. I mai no assoliré un de més important. Ho dono per fet.
Aquí estic, Manuel Estiarte. Amb “u” s’escriu. Amb l’última vocal. Fent-te companyia. Sempre que tu ho vulguis. M’angoixa fallar-te i lluitaré per no fer-ho. No oblidis mai que estic aquí. Hi sóc.
T’estimo,
PEP