Pide un deseo y guárdalo en tu corazón. Cualquier cosa
que desees, todo lo que desees. Ya lo has hecho? Bien, confía en que se hará
realidad. Nunca sabes de donde llegará el próximo milagro, la próxima sonrisa,
el próximo deseo cumplido... Pero si crees que está a a vuelta de la esquina y
abres tu corazón y tu mente a esa posibilidad, a esa certeza, podrás conseguir
aquello que desees. El mundo esta lleno de magia, sólo hay que creer en ela. Así
que pide tu deseo. Lo has hecho? Bien...ahora cree en él, con todo tu corazón.


martes, 6 de julio de 2010

Estic feliç i orgullos d’estar amb tu. De ser i voler ser i lluitar per ser un bon amic teu. L’esforç val la pena. Val molt la pena. Pensó que dones massa pel poc que nosaltres et donem. És només però perquè tu ets el millor. No perquè no vulguem no fer-ho bé. No. ets el millor. Això es tot.

Fa uns anys, pocs, ens trucàvem molt. Ara el Barça ens ha apropat. Ara cada matí ens veiem. Quan tu arribes alguns ja hi som. Amb la cadencia dels teus passos i el soroll inconfusible de les teves sabates italianes cares, ja sé que ets tu. Ets tu qui travessa el petit passadís que condueix als meus papers i ordinador. No cal que aixequi la vista per saber qui arriba. Sé que ets tu. I, no podria ser d’una altra manera, la fem petar. Em coneixes ja tant, que saps que un dia t’hi estàs molta estona i un altre te’n vas al minut, saps quan necessito un “Hola, Pep”, “Fins després, Pep”, i saps quan em pertoca un “Això no Pep, això no toca”.

Només tu saps el moment i el que em convé. S’ha de ser únic, especial, i jo sóc l’afortunat.

No sé si els àngels existeixen i, si hi són, si serveixen d’alguna cosa. I molt menys si són àngels de la guarda. Però si hi són, em sembla que tu ets un d’ells. El teletext i tu em vareu salvarl.

Si no recordó malament, devia ser un diumenge a la tarda. Jo a Santpedor i tu a la teva Pescara italiana. Passant la tarda, com tantes altres estirats al sofà després de dinar. Fent cops de cap al coixí del sofà, els nostres petits voltant per allà, rellegint els dominicals dels diaris del dia, i de tant en tant, agafant el comandament a distancia amb una mà i amb l’altra…millor no dir on era. De sobte a Santpedor, m’arriba, hi entra, una trucada teva. Després del seu <<Pronto Manuel>>, m’expliques que al teu teletext italià surt una noticia que diu que han esbrinat alguna sobre els casos de dopatge, o substàncies psicotròpiques, com vulgueu, de les quals m’havien culpatibilitzat durant set anys. Set anys que insistia a dir que simplement jo no havia fet res de dolent. Diràs que no vas fer res. Diràs que vas ser tu, tu , tu, tu, tu, i el teu advocat que van fer la feina. I potser si que va ser així. Però el primer día que em van dir: “Tu ets dolent”, tu vas venir a fer-me companyia, i la gent que li passen aquestes coses no les obliden, i tu i el teu beneït atzar, van primer el botó del teletext i em van portar el camí a seguir per esbrinar que després de 7 anys diguessin que no “era dolent”. Que era bona gent. Sí, va ser l’atzar. Cert que va ser ell, però tu creies en mi, vas creure en mi, i per això vaig tenir sort. Me la van regalar. Benvinguda.

Aquest atzar és el regal, el títol més gran que com a esportista he assolit mai. I mai no assoliré un de més important. Ho dono per fet.

Aquí estic, Manuel Estiarte. Amb “u” s’escriu. Amb l’última vocal. Fent-te companyia. Sempre que tu ho vulguis. M’angoixa fallar-te i lluitaré per no fer-ho. No oblidis mai que estic aquí. Hi sóc.

T’estimo,

PEP

miércoles, 5 de mayo de 2010

laia.

Li has donat la volta a la vida quan ella ha intentat fer-ho amb tu. I no sé quant temps fa que et coneix-ho, la veritat és que no m’importa el més mínim. El que realment m’importa és saber que encara tinc molt més temps per conèixer el poc que em quedi per desenterrar d’aquest somriure que sempre regales a tots els que vivim al teu costat.

Tan sols són 17 anys… Però els has viscut tan intensament, que estic segura que els recordaràs durant tota una vida que encara tens per davant i que, creu-me, tot just comences. Per no perdre res d’aquests anys, carregues a l’esquena una motxilla plena de segons que han format instants eterns. Són records, imatges, alguna cançó, i sobretot persones que t’han ajudat a ser qui ets i a les que tu, els hi has donat molt més del que tota la vida et permeti imaginar…

No cal que et digui dins aquesta motxilla que tens, hi guardes la millor història d’amor que mai m’han explicat. Una història de les de pel·lícula de diumenge tarda, d’aquelles de sofà i mocador, perquè saps que alguna llàgrima s’escaparà quan arribi el petó final…  Ho saps, ho sé: queda’t amb els millors moments i oblida-te’n d’aquells que puguin fer tremolar el teu somriure. En tot això hi ha coses massa maques per llençar-les a l’oblit, per obligar-nos a fer que mai han existit. Però sé que mai ho faries…Ets massa forta com per deixar-te perdre així. Sempre que defalleixis, que creguis que tot aquest esforç ha sigut en va, busca’m. i allà on et trobis jo hi seré per fer-te costat. No pensis en l’amor rebut, pensa en el que tu has donat, que només per portar el nom de Laia, sé que es el més gran, el més sincer, el més viu.

A la butxaca de la dreta de la motxilla hi portes un tupper carregat fins a dalt que vessa, d’alegria, la teva alegria. Es contagiosa… Tu dic jo, que l’he viscut en pròpia pell i en moments que no sabries de on treure forces per seguir, de cop un somriure marca Laia apareix i t’adones que no cal donar voltes als grans problemes, que és millor buscar l’alegria i la il·lusió de les petites coses.

A l’altre butxaca hi portes totes les persones que t’estimes. Mai les deixaries enrere! I me’n faig creus de com t’hi caben totes, perquè són tantes… I no sé els altres, però a mi m’has ensenyat tan... Hem rigut dels problemes, els teus són meus i els meus són teus. M’has ensenyat a ridiculitzar-les a la mínima expressió fins a fer que parlar-ne fos més fàcil. Crec que t’entenc quan parles perquè una part de mi s’assembla tan a tu, que m’expliques coses que em sembla haver-les viscut jo mateixa, i això ho fa tot molt més fàcil. Ho fas més fàcil.

Moltes Felicitats Laia!

­­­­­­

domingo, 4 de abril de 2010

dónde esperas en silencio amigo.

La brevedad y la intensidad son dos palabras que no deberían encontrarse nunca en el mismo sintagma. Sin embargo, algo las atrae para que se unan. Afirmo que sin la segunda, todo sería más fácil. Pero llegaste tan rápido, que si fuera más lista hubiera sabido de antemano que de la misma forma que viniste, te irías… Pero mi estupidez, fue el lazo que te envolvía el día que llegaste. Sí, un lazo, porque eras un regalo. “Mi regalo de reyes” me gustaba decir… Y con esa estupidez vivimos nuestros días. Demasiado tonta. Demasiado listo. Te fue tan fácil decir adiós, que no me entró en la cabeza hasta unos días después, que me estabas dejando. Poco sentimiento había en tu corazón aquel viernes, quizá cero. Y yo, queriendo quererte. Porque eras bueno, porque me convenías, y porque con el paso de los días llegaría a quererte. Yo te hablaba de mis amores platónicos, tu escuchabas. Pero nunca reprochabas, nada te molestaba, o nada te importaba. Pero yo, venda en los ojos, tirita al corazón y sonrisa en los labios. Eras mi receta medica, una cura paliativa de esas que sabes que no curan los males, pero ayudan a soportarlos. Un remedio que ahora, se ha convertido en enfermedad si mis ojos se atreven a dar contigo. Es porque ellos solos se van hacia ti, y se que cualquier día sin darme cuenta, me voy yo detrás de ellos. Una enfermedad… y sin embargo, si mañana se acabara el mundo no se aún porque pero te iría a buscar. Te iría a buscar para que te llevaras mis miedos. Porque en el fondo, se que son ellos los que acabaron con todo esto… La manía de querer ser más pequeña de lo que realmente una es, y la otra manía, la de querer pensar demasiado en cuando sea mayor y no vivir lo que realmente soy ahora. He llegado a dudar de tu existencia. La brevedad y la intensidad son dos palabras que no deberían encontrarse nunca en el mismo sintagma, conllevan necesariamente a lo efímero, y tu desapareciste demasiado rápido.

sábado, 3 de abril de 2010

porque le quiero?

Le quiero por sus ojos. Por como me miran como si me quisieran llevar a la fin del mundo. Porque con el sol, se vuelven de un verde intenso que me vuelve loca. Soy capaz de comunicarme con ellos, de entender lo que me quieren decir, y lo que me quieren esconder…A veces creo que me he enamorado de ellos.

Le quiero por crear un mundo para dos. Un mundo con música para las veinticuatro horas que dura un día, música que cuando habla, ya podemos callar… canciones que si desaparecieran tu marcharías con ellas, porque dentro de cada una, ahí estas tu…

Le quiero por todo lo que nos une, pero también por lo que nos separa, que es más. Por su capacidad para hacer cada segundo único. Por no contarme lo que realmente pasa por su cabeza pero no me importa mientras sepa lo que siente. Eso es más difícil de esconder, aunque muchas veces lo consiga. Por suerte, no todas…

Le quiero porque ha crecido conmigo. De la mano hemos visto pasar los que probablemente serán los mejores años de nuestra vida. esos que se quedan dentro, ahí, tatuados. De los que recordarás a los veinte, a los cuarenta, y sabes que por más que lo intentes, seguirán aun ahí cuando tengas sesenta y tu nieto se enamoré de la chica del pupitre de al lado…

Le quiero porque se ha instalado en mis recuerdos, sin mas. Puedo acordarme de la primera vez que nos cogimos de la mano, si. Recuerdo cada movimiento de nuestros dedos hasta poder llegar a entrelazarse sin miedo. A veces pienso que aun no nos hemos soltado, y que quizá no nos soltaremos jamás.

Le quiero porque sé, que seria el mejor padre del mundo. De esos que a las cinco en punto estaría a la puerta del colegio esperando con la merienda, y cada sábado preparado para una nueva lección de bici sin pedales. Pero también sé, que aún seria mejor marido, y que, cuando subieran los niños al coche con la merienda diría: niños dentro de una semana es el cumpleaños de mama, debemos buscar el mejor regalo del mundo para la mejor madre del mundo, no creéis?

Pero por encima de todo, le quiero porque es capaz de ponerse a diez centímetros de mi, estando a seis mil kilómetros de aquí.